El nom del cel

Qui podria pensar un nom per cada estel i llum del firmament? Potser l'univers és descrit com una mena de joc poètic perquè no som capaços d'abastar-ne la immensitat de cap altra manera.

Les paraules, de vegades, no surten com voldríem, no es deixen encadenar, no ens permeten que les lliguem segons el nostre caprici. És gratificant, doncs, trobar algú que sàpiga dir allò que tenim al pensament. Llegiu aquesta meravellosa descripció de la constel·lació d'Orió feta per Jacint Dalmases al Tractat bàsic d'auscultació celeste i digueu-me si no trobeu que la poesia fa una mica més amable la realitat.

La constel·lació d’Orió té el privilegi de ser considerada la més bella del firmament. Formada per un immens quadrilàter ample de nord a sud i més estret de llevant a ponent, hi destaquen sis grans estrelles, entre les quals Alfa Orionis o Betelgeuse, que rep el nom de la llengua aràbiga que en diu Ibt-al-jauza, l’espatlla del gegant. És una estrella grogenca i molt brillant. Beta Orionis és batejada com a Rigel i és blancblavosa, com Gamma Orionis, també dita Bellatrix o la guerrera. Però les joies d’aquesta catedral del firmament es guarden al cinyell del gegant, estrelles dobles, i a la espasa on la misteriosa galàxia descoberta per Huygens no arriba a cansar mai la vista.

Lletraferits

Efectivament, lletraferits pel desig d'escriure i de cercar més enllà del valor de les paraules, amb la convicció, potser ingènua, de què hi ha molt més del què a primera vista es podria percebre, pensant en ultrapassar la porta del mirall de la realitat i mirar-la només amb la color que fan les paraules, com si la resta del món no importés.

I tot això en realitat no és més que una metàfora que abasta tot el que ens envolta. I enmig d'aquesta immensa metàfora hi som nosaltres, no sabent ben bé amb quina de les dues cares de la realitat hem d'amarrar el vaixell de la nostra existència.

La llum de les idees

Trobo que a la nostra ment existeixen zones enfosquides per la manca de coneixements. Sento que quan aprenc alguna cosa de nova l'esclat d'una paraula, d''un concepte desconegut, enlluerna el meu pensament. Descobrir noms és el primer esglaó a una nova realitat.

Existència

Volem dir, per tant, que un nom que defineix alguna cosa que no existeix, tampoc no existeix? I si els noms no fossin éssers dominats per les lleis elementals que ens diuen què hi és i què no hi és? Com s’explica que una cosa que abans no hi era ara, mitjançant un procés de pensament, tingui entitat pròpia? Entitat que no existència.
Un mite dels antics egipcis explicava que de les paraules emanades de la boca del déu Aton va sorgir tot l’univers. Les paraules, per tant, posseïen el poder no tan sols d’evocar, sinó de materialitzar els pensaments.

Geometria

Crec que la geometria és l'alter ego del llenguatge. La geometria ens proposa jocs amb l’espai. Però també jocs en un espai que no és estrictament el nostre, que pot ésser desconegut per a nosaltres, que no podem aprehendre amb els nostres sentits. La geometria només existeix al nostre pensament. Igual que els noms.
Podem crear geometries impossibles. No ho són des del moment en què existeixen al nostre pensament, però no es poden materialitzar al nostre espai convencional. Igualment podem inventar noms que no volen dir res. També podem crear realitats fictícies i donar-les un nom. Els noms existeixen de fet, tot i que no tinguin una correlació amb allò que anomenem realitat. Perquè? Perquè, de manera semblant als números, els noms tenen propietats que es poden aplicar fins i tot a paraules que no existeixen.

Paraules al mirall

Sempre he volgut saber el nom de les coses en una llengua, en una altra, en una altra… No per una vocació de col·leccionar, sinó per capbussar-me en altres maneres de pensar, en altres maneres de percebre la realitat. Sovint dic de mi mateixa que sóc com una gota de pluja o un pessic de la boira, perquè no trobo res que em serveixi d’ancoratge a la realitat. Potser per això busco paraules. Sí, és veritat que només em quedo amb les paraules, amb els sons, amb els dibuixos ensorrats durant segles, dibuixos que no diuen res si no se’ls dóna vida dins del nostre pensament. Però, de què està fet el nostre pensament? Potser no és res més que paraules.
Una rosa és una rosa en una bona part de les llengües occidentals, però també pot ser una flor de trenta fulles, com ara en grec, i res més. Un llop no és més que un wolf si tornem enrere als orígens de la llengua dels nostres avantpassats indoeuropeus, i ens prenem la molèstia de escriure la paraula a l’inrevés, amb unes lleugeres modificacions producte de l'evolució durant segles. Si la posem al mirall. Al mirall de la llengua i al mirall de les idees. Cridem al llop amb el seu nom al revés, perquè no ens faci mal, o per allunyar-lo. Invoquem, però, el nom dels nostres éssers estimats moltes vegades perquè estiguin sempre amb nosaltres, per atraure’ls, per estimar-los més.
En alguns idiomes les paraules es componen de petits fragments d’idees, que s’apleguen per significar una altra. Tanmateix altres llengües creen una paraula monolítica per a cada realitat. Realitats fetes de petits trossets d’altres. Potser com nosaltres mateixos. Qui és capaç de definir-se amb una sola paraula?

El mirall

De vegades voldria saber quina expressió fa aquell que em mira darrera del mirall. Potser la mateixa mirada perplexa que tinc jo, és possible. Quan parlem de l'essència de les coses, no parlem d'altra cosa que no sigui la nostra pròpia incapacitat per entendre-les. El món que ens envolta és el nostre mirall. No sabem ben bé si existeix efectivament, només ens creiem la il·lusió de pensar que sigui realitat. L'essència dels records és, més o menys, semblant. No existeixen, però ens fan por o ens fan mal.
Potser fóra bo que ens adonéssim de què no és més que l'altra cara del mirall. Allò que no podrem ja mai més aconseguir.

Totes les coses passaran, nosaltres marxarem, marxareu, marxaran, els nostres estimats i els no estimats