Paraules al mirall

Sempre he volgut saber el nom de les coses en una llengua, en una altra, en una altra… No per una vocació de col·leccionar, sinó per capbussar-me en altres maneres de pensar, en altres maneres de percebre la realitat. Sovint dic de mi mateixa que sóc com una gota de pluja o un pessic de la boira, perquè no trobo res que em serveixi d’ancoratge a la realitat. Potser per això busco paraules. Sí, és veritat que només em quedo amb les paraules, amb els sons, amb els dibuixos ensorrats durant segles, dibuixos que no diuen res si no se’ls dóna vida dins del nostre pensament. Però, de què està fet el nostre pensament? Potser no és res més que paraules.
Una rosa és una rosa en una bona part de les llengües occidentals, però també pot ser una flor de trenta fulles, com ara en grec, i res més. Un llop no és més que un wolf si tornem enrere als orígens de la llengua dels nostres avantpassats indoeuropeus, i ens prenem la molèstia de escriure la paraula a l’inrevés, amb unes lleugeres modificacions producte de l'evolució durant segles. Si la posem al mirall. Al mirall de la llengua i al mirall de les idees. Cridem al llop amb el seu nom al revés, perquè no ens faci mal, o per allunyar-lo. Invoquem, però, el nom dels nostres éssers estimats moltes vegades perquè estiguin sempre amb nosaltres, per atraure’ls, per estimar-los més.
En alguns idiomes les paraules es componen de petits fragments d’idees, que s’apleguen per significar una altra. Tanmateix altres llengües creen una paraula monolítica per a cada realitat. Realitats fetes de petits trossets d’altres. Potser com nosaltres mateixos. Qui és capaç de definir-se amb una sola paraula?